DIARI DE L'AVENTURA

5-12-2010

El primer cap de setmana aquí no està sent gens meravellós, la veritat. En realitat no em sorprèn, ja em va dir la Xènia que, un cop instal·lada era molt probable que em donés un “baixón”... què sàvia! A veure, no és un “baixón” horrorós però es nota, suposo que certes circumstàncies hi col·laboren:

1. Estic finalment SOLA i us trobo a faltar.
2. Tinc fred i sabeu com l’odio.
3. Tinc tot el temps del món i ni un euro per gastar, cosa que em complica molt poder gaudir de tot el que tinc a la mà.
4. El desembre és el mes de l’any més inestable emocionalment per mi.

Per això necessito taaant un curro, deixant de banda les dificultats econòmiques, perquè:

1. Tindré una rutina i la necessito.
2. Començaré a conèixer gent perquè d’altra manera no en sé (no sóc com tu, Ali!), i així no em sentiré tan sola.
3. Podré gaudir del temps lliure!

6-12-2010

Hola, ja torno a ser aquí! Començo a deseperar-me pel tema feina. Intento no pensar en el pitjor, de veritat, però se m’estan acabant les idees... aquest matí m’he fotut un fart de caminar fins l’altre extrem de la ciutat. Com a mínim ha valgut la pena perquè allà hi havia ETTs. He aconseguit inscriure’m a tres, dues de les quals m’han fet un petit “colloquio”, com a mínim ha “donat el pego” que parlo italià, s’han quedat força convençudes (no és per res però sempre pregunten el mateix i ja m’ho sé, jejeje!). La quarta ETT era tancada i deia que el CV s’ha d’enviar per mail, a veure si demà ho puc fer perquè des d’ahir a la tarda que estem sense internet.

En fi, la cinquena ETT també estava tancada, només obra dimarts, dimecres i dijous al matí. Igual que la Manpower del centre. Així que demà al matí em toca “matar” aquestes dues.

Per internet m’he donat d’alta i apuntat a TOT el que he trobat, fins i tot al que no entenia massa bé de què anava... quina por!

I aquesta tarda he tornat a patejar carrers del centre amb el CV sota el braç! Els he deixat a restaurants, a la Feltrinelli i la Mondadori... les llibreries el tenen per duplicat perquè també m’he inscrit a les seves respectives webs.

Del que m’he adonat quan anava al centre (m’han saltat les llàgrimes, què estrany) és que, òstia, estic aquí, sóc a Firenze de veritat, després de sis anys... i he pensat: “Òstia puta (perdoneu el llenguatge) és que m’ho mereixo després de totes les penúries d’aquests anys! He lluitat molt per acabar la carrera, sempre pensant que ja havia arribat fins aquí i que no podia deixar-ho, havia d’acabar! No hi havia volta enrera per més cansada i agobiada que estigués!” I això mateix és el que em motiva ara: l’he liat parda per venir fins aquí, ho he deixat tot enrera, em queden els últims 70€... però he d’anar fins al final perquè aquesta és la meva recompensa i perquè m’ho mereixo, perquè mereixo que algú em doni un curro, SIUSPLAU!!!

8-12-2010

Aquests dies no fa massa fred, s’està bé al carrer (tinc més fred dins l’apartament), de fet avui m’he hagut de treure el gorro i la bufanda i descordar-me l’abric, tot i que plovia! Però, en fi, no em faig il·lusions perquè això no durarà!

Ahir vaig anar a les dues ETTs que em faltaven. La primera força rancis, em van tractar bastant d’immigrant que, en definitva, és el que sóc. No crec que en treiem res... L’altra era la Manpower. M’hi vaig estar molta estona perquè érem “un sacco di gente” i la pobra noia estava sola... però era molt agradable. Tot i que li vaig dir que volia QUALSEVOL curro, es va mirar el meu CV i em va dir que pel meu perfil pensava en un lloc que es diu “ambassador”. Com que no tenia ni flowers del que era m’ho va explicar: es veu que alguns hotels (pocs) tenen aquesta figura que s’ocupa de proporcionar als clients informació turística i, fins i tot, acompanyar-los en alguna visita per la ciutat, com una guia però no pròpiament una guia perquè sinó les oficials ens maten... això no ho va dir però ho vaig pillar al vol perquè a Barcelona passa el mateix. Total, però, em va acabar dient que això no era pròpiament un lloc de treball pel qual els hotels buscaven candidats sinó més aviat que la pròpia ETT ho oferia, tipus: “mira, tinc una persona amb aquest perfil i us aniria bé per fer això...”. Per tant i amb la crisi, imagino que deu ser molt complicat “enxufar” personal d’aquesta manera.

Li vaig dir a la noia que li agraïa molt l’informació perquè no sabia que això existís i que seria “da vero bellissimo” obtenir una feina així, ideal per mi! Però que, mentrestant si em donava alguna cosa, ni que fos de “lavaplatos”, que ja fa el fet. Com totes va acabar amb el típic: “si tenim alguna cosa per tu ja et trucarem...”. 

10-12-2010

Ahir vaig passar per davant de Sant Marco i, com que recordava que les noies eren molt simpàtiques, em vaig atrevir a entrar i preguntar-los si hi havia alguna empresa privada que gestionés el personal dels museus. Em van dir que part del personal són funcionaris (com ja sabia) però que alguns, com elles mateixes, treballaven per una empresa! Beneïdes siguin! Em van donar l’adreça (que era allà al costat) i cap allà que vaig anar. Les dones de l’oficina també eren superamables, em van agafar el CV i em van dir que, ara el procés de selecció era tancat però que tornen a obrir-lo a inici d’any, que truqui per concertar una entrevista amb una tal Elisabetta... oh i tant que trucaré! Em vaig emocionar tant veient sobre les taules quadres d’horaris amb títols com “Museo del Bargello”...uffff.... no sé què seria capaç de fer perquè m’agaféssin!

A la tarda-vespre vam aconseguir reconfigurar el mòdem després que haguéssin finalment arreglat la línia.

El millor és que ha fet un dia MERAVELLÓS!!! Quasi primaveral, i he pensat que me’l mereixia de descans; a més, amb lo grogui que estava tampoc podia fer massa... He passejat i he anat al tant desitjat Piazzale Michelangelo... sobren les paraules, només cal que veieu les fotos del Facebook! M’he quedat allà embaladida moltíssima estona, només han aconseguit treure’m del meu somieig dos grupets que tenia darrera (estàvem asseguts en unes escales):

-         Un d’espanyoles amb accent del sud que no paràven de dir gilipollades i han trencat tot l’encant.

-         Un altre de joves catalanes (i un català gai) que eren taaaant ultrapijos que feia mal a les orelles de sentir-los...

Tot rematat per uns grups d’estudiants japonesos molt uniformats que es feien fotos en grups, tooooots amb les dues mans aixecades fent el símbol de la victòria... mai he entès aquesta mania...