DIARI DE L'AVENTURA

13-12-2010

Tant al cap de setmana com avui ha fet un sol radiant, genial, a aprofitar-ho al màxim! Bé, del cap de setmana, l’únic a destacar ( a part de que ja tinc la càmera instal·lada i ens podem veure per l’Skype) és que dissabte al vespre em vaig “armar” de valor i vaig sortir. Si ganes de sortir en tinc moltes però sola fa pal, què voleu que us digui. Vaig fer una passejada i vaig entrar en un Pub de San Lorenzo. Vaig demanar una Coca-Cola (en la meva línia) i vaig seure en una taula. Em vaig dedicar a observar què feien els grupets de jovent... res que es diferenciï del que ja coneixem, els joves són joves a Barcelona i a la conxinxina...

Fins al moment que va entrar un grup de nois i van seure a la taula de davant meu, però els faltaven cadires i em van demanar si me’n podien agafar una... els vaig dir que ja les podien agafar totes. Em van mirar amb cara d’al·lucinats i em van preguntar: “Però... estas sola????”. Total, que em van acabar fer seure amb ells i em van plantar un xupito al davant. Els vaig dir que no, gràcies, que jo no bevia... però el que me’l va donar era tant, tant insistent, que li vaig acabar fent un glop perquè callés. Era licor de cafè i, tot i que només me’n vaig beure un quart, els vaig dir que ja se’l podien acabar perquè jo si em bevia allò, em moria. Van flipar molt davant la meva negativa a beure però, finalment, es van resignar i em van convidar a una altra Coca-Cola.

Vam estar allà una estona xerrant i després em van dir si volia anar amb ells a un altre bareto a Santa Croce. “No tinc res a fer, o sigui que ok”. Em diuen: “A Santa Croce hi ha molts espanyols, sempre es reuneixen allà”. “Sí, ja ho sé, per això he triat un bar a qualsevol altre barri, no sóc aquí per sentir més espanyols... però si hi vaig amb vosaltres és diferent perquè, com a mínim, puc parlar italià”.

Vam passar per davant de l’església de San Lorenzo i pregunten: “Aquesta església com es diu? Tu ho saps, Silvia?”

“Sí, San Lorenzo”

“Jaja! Va, ja sabem que som al barri de San Lorenzo però, com es diu l’església?” osti... per què sempre em toquen els tios més tontos???

“El barri es diu així perquè té l’església de San Lorenzo. Per la part del darrera s’entra a les Capelles Mèdici que, si no les heu vist, us ho recomano molt perquè són meravelloses, obra de Miquel Àngel. Després hi ha l’església en si i el claustre; entrant pel claustre també es pot visitar la Biblioteca Laurenziana, també obra de Miquel Àngel, esplèndida. La façana, com podeu veure, no està acabada. Miquel Àngel en va fer un projecte però mai es va arribar a portar a terme... en voleu saber alguna cosa més?”. En aquest moment em miraven tots amb la boca oberta.

“És IMPOSSIBLE que no trobis feina... ets guapa, simpàtica, molt llesta, parles idiomes, i ets molt guapa... això ja ho hem dit, no?”

“M’haureu d’acompanyar a buscar feina i fer-me de representants!”

Bé, vam arribar al “susodicho” bar i estava molt petat, vam entrar però no ens podíem ni moure i vam acabar sortint fora.

Al final vam anar a la plaça de Santa Croce i seient a les escales de l’església, on vam seguir xerrant fins que ja estaven cansats i amb l’alcohol molt pujadet, alguns i volien marxar. Ells tenien aparcat el cotxe a Santa Maria Novella i, com que em venia de camí, vaig anar amb ells fins allà. Vam arribar-hi, els vaig fer dos petons a cadascú i vam dir que ja ens trucaríem.

Com és habitual el camí a casa, de nit, se’m va fer el doble de llarg de lo normal...de Barcelona a Mataró em passava el mateix. Però estava satisfeta perquè havia sortit una mica i m’havia relacionat. Ho seguiré fent perquè sinó, quin sentit té ser aquí? Jo vull conèixer gent nova!

En fi, diumenge va ser el “dia Skype”: vaig parlar i veure a la Vero i a l’Anna (que és a Mèxic!), súperxuli! Així que quan vulgueu, ja sabeu!

I avui tornem-hi amb el curro, cap novetat. He caminat 6,5 hores, estic feta pols. L’únic que se m’ha acudit és ampliar horitzons: he enviat currículums fora de Firenze: a Prato, Empoli, Scandicci i fins i tot Pisa. Renunciant a la meva il·lusió de no haver de sortir de la ciutat per treballar... però què hi farem! Millor això que res, s’ha de provar! A veure què tal, ja us explicaré.

16-12-2010

La setmana resulta poc emocionant... dilluns (o dimarts, ja no controlo massa el dia que és) vaig anar “passejant” fins a San Miniato al Monte, una bona patejada però va valer taaaaant la pena! No puc explicar-ho... mireu les fotos del Facebook, és genial, hi tornaré, segur. Crec que s’ha convertit en el meu lloc preferit de la ciutat (lloc eh? No monument...). Tot i que feia mooolta rasca, i allà més perquè era dalt la muntanya, seguiex fent sol i això, per mi, és suficient motivació per sortir al carrer i veure coses, ni que sigui per fora, ja que entrar, no puc entrar enlloc.

També hem fet una mica més de “contacte” amb els compis de pis. Tot i que seguim cadascú a la seva bola, el fred ens ha fet fer pinya i fer-nos tès calents i algun còctel de Vodka (això ells, of course, jo seguia amb el tè...). Però això ha fet que parlem una mica més.

19-12-2010

El cap de setmana... com ho diria? Ha estat de “rajades”, en general.

A veure, comencem per divendres, el dia de la nevada. Al matí anava a sortir, com sempre faig, però per alguna raó no vaig fer-ho (“rajada” 1), tenia massa fred i vaig pensar: “Ja sortiré més tard...”. Em vaig posar a l’ordinador a mirar feines per internet i, al cap d’una estona, el meu compi de pis treu el cap a la meva habitació i em pregunta: “Tu has apartat les cortines?” i jo: “Què? Jo no, per què?”, “Tia, està nevant!!!”, “Què????”. Així va anar la cosa i, òbviament no vaig sortir de casa en tot el dia, el fred estava justificat.

Al migda em truca un noi espanyol que he conegut a través d’una amiga que me’n va passar el contacte. Ella es va apiadar de mi perquè havia sortit sola el dissabte nit i es va recordar d’aquest noi que és aquí estudiant. Doncs el noi, molt simpàtic, em va dir que al vespre havien quedat amb els amics per prendre algo pel centre, si hi volia anar. Ok, perfecte, ja estava farta d’estar a casa.

Al vespre, quan em va tornar a trucar, vaig sortir cap al centre... quan vaig obrir la porta del carrer vaig pensar: “merda...no havia caigut en les conseqüències de la neu...”  no tinc ni idea de com es compta la densitat de la neu, allò que diuen  “x metres de neu a la via...”, però n’hi havia mooolta.

Mentre caminava (o ho intentava), agafo el mòvil i el truco:

“Escolta, ja he sortit de casa però tardaré bastant...”

“Per què?”

“Mira: primer perquè estic molt lluny del bar on m’has dit que sou; segon perquè caminar sobre la neu no seria per res la meva especialitat, cosa que em porta a, tercer, vaig a pas de iaia amb taca-taca perquè sóc més aviat torpe i no em vull trencar una cama...”

“JAJAJA! Bueno, tranquil·la, segur que no estas taaaant lluny (després es va adonar del seu error de càlcul i em va perdonar que tardés tant) però t’aviso que nosaltres estem cansats i no sé quanta estona hi serem... em sabria greu si arrives i al cap de poc volem marxar...”

“És igual, ara ja sóc al carrer i necessitava sortir de casa. Vosaltres marxeu quan vulgueu que, si em quedo sola, no em passa res...”

Vaig tardar una eternitat, és horrorós caminar sobre tantíssima neu! I, encara gràcies a les botes de segona mà que em van regalar (gràcies, gràcies!) han resultat ser força eficients, tot i que no són d’aigua ni res i rellisquen com qualsevol sabata normal, és el més hermètic que tinc i quasi no m’hi ha entrat aigua. Avui, el tercer dia de caminar per la neu, sí que me n’ha entrat, però poca cosa, es podia suportar...

Total, arribo al bar i, efectivament, els pobres tenien cara de cansats, menys dos que “anaven puestos” i ens van abandonar per anar a la disco (havia d’haver marxat amb ells per poder ballar...però anaven massa beguts pel meu gust). Tots eren molt agradables, eren un grup de nois (i noia) espanyols que estan estudiant diferents coses aquí amb beca... quina enveja que em fan! Vam estar xerrant una estona, molt bé. Em van dir que avui no donàven per més però que dissabte fèien un sopar a casa d’un d’ells per despedir-se per les festes (el diumenge marxaven tots cap a Spagna...ui, que ho escric en italià... és igual) i que llavors sí que sortirien, que estava convidada, genial.

Vaig fer mig camí de tornada amb un dels nois (mallorquí, penso que era), que vivia a Santa Trinità i després cap a casa.

Vaig arribar cap a les 3h i no podia dormir, la Coca-Cola m’havia afectat massa. Em vaig posar la tele i no sé a quina hora em vaig adormir però em vaig despertar a les 9.30h. Merda! La prova! Sense moure’m del llit vaig fer 5 minuts de reflexió bé, en realitat, un resum del que m’havia estat rallant la tarda anterior. No vaig anar-hi (“rajada” 2). No hi arribava per temps i queda fatal arribar tard el dia de la prova (calculo que hauria fet una hora tard, que no és poc), tot i que també queda fatal no presentar-se....

Però el més important, i no em mateu, és que jo sóc incapaç de fer aquest curro. Ja sé que sóc aquí per currar de qualsevol cosa però tenia dues excepcions, a les quals n’hi afegeixo una tercera:

1. Prostituta, showgirl o qualsevol cosa per aquest camí.
2. Neteja. No per cap prejudici sinó per incapacitat física.
3. Comercial

Si una cosa tinc clara és que no serveixo per vendre motos... no puc. Les noies del Caixaforum m’entendran perquè ja estàvem fins al monyo que ens féssin fer “difusió”, que ja era en cert sentit “vendre la moto”, imagineu-vos currar només d’això... quin horror!

Si, a més, a això li afegim la problemàtica de l’idioma, flipa... com ho faig??? Mira, passo... i, al carrer, amb aquest fred! Impossible!!!

A mitja tarda em va tornar a trucar l’espanyol i em va preguntar si volia anar a sopar a preferia esperar a que baixéssin al centre a prendre algo. Com que viuen absolutament a l’altre extrem del mapa de Firenze i, per mi, ja és un esport de risc arribar al centre, li vaig dir que preferia esperar a més tard i trobar-los directament al centre. Em va dir que havíen quedat al cap d’una hora (eren les 19h) per sopar i que, per tant, no creia que sortíssin massa tard, que ja em trucaria quan siguéssin pel centre. “Ok, sopeu a hora europea eh?” li vaig dir, “Sí!!! A que és estrany? A més perquè l’amfitrió és andalús... què fa un andalús sopant a les 20h??? Totalment integrat...”

Jo estava passejant pel centre però ja tornant a casa i, en passar per l’estació de Santa Maria Novella vaig veure un cartell que anunciava una expo als Uffizi.... GRATIS!!! D’autorretrats de dones artistes que, justament, s’havia inaugurat el divendres.

“Oh! Una expo gratis, què guai, hi puc anar!”

Vaig arribar a casa cap a les 21h, tenia els peus CON-GE-LATS i em moria de fred. Al pis no hi havia ningú i feia fred, vaig engegar la calefacció només creuar la porta. Vaig sopar amb mooolta calma, llegir, mirar internet, escoltar música... anava passant l’estona, la casa s’anava escalfant, jo començava a entrar en calor i a estar a gust... en fi, que em va donar un “baixón” impressionant i, passades les dotze, com que ningú no em trucava, vaig apagar el mòvil i a dormir. És que ja feia mitja hora que badallava, estava petada de tant passejar per la neu, cansa molt això, eh! (“rajada” 3: i doble perquè ells també es van rajar de trucar-me).

Aquesta tarda he anat a l’expo que, realment existia. És que jo tenia dubtes perquè a la web dels Uffizi no la mencionen...com és possible! Està xula, la veritat, hi tornaré en les hores mortes a veure-la amb més calma perquè quan vaig amb algú que no sigui d’Història de l’Art a veure una expo m’estresso inconscientment i en faig més via. L’obra més mundialment coneguda que hi havia era l’autorretrat de la Vigée Le Brun.