Es tracta de la Sala Capitular del convent la qual va rebre aquest nom quan fou cedida a Leonor de Toledo, al 1566, esposa de Cosimo I, com a espai de culte per la comunitat espanyola de Florència.
L’edifici fou obra de l’arquitecte Fra Iacopo Talenti (1343-1355) i dut a terme gràcies al mecenes Buonamico de Guidalotti, el cos del qual descansa davant l’altar en una llosa sepulcral.
L’estructura és de planta quadrangular amb un petit absis i altar dedicat a la Santíssima Eucaristia. Està cobert per una gran volta de creueria que es recolza sobre pilars baixos a les quatre cantonades.
Quan entra en aquesta capella o Sala Capitular, el visitant es veu impactat per la seva profusa i bellíssima decoració pictòrica, ja que parets i volta estan coberts de pintures al fresc.
Guidalotti, a la seva mort, deixà una suma econòmica perquè es portés a terme aquesta decoració, la qual fou realitzada per Andrea di Bonaiuto al 1365, quasi amb total seguretat amb la col·laboració de Fra Zanobi de Guasconi, successor de Guidalotti, en el programa iconogràfic, ja que Guasconi era un gran teòleg.
El programa iconogràfic segueix aquest plantejament: Jesucrist, Redemptor de l’Humanitat, concedeix la seva gràcia i la seva doctrina a través de l’Església, dins de la qual i per la qual l’ordre dominicana desenvolupa la seva activitat.
Paret de l’absis: Passió i Ressurrecció de Jesucrist
L’accés a la capella es fa des del claustre anomenat claustro verde. Creuant el seu arc d’accés ens trobem davant per davant de l’absis i, a esquerra i dreta, les altres dues parets també completament decorades. La paret que deixem a la nostra esquena, la d’entrada també està plena de pintures murals en els espais entre la porta d’accés i les finestres. Si aixequem la vista cap a la volta, la vista és absolutament preciosa, ens trobem en un espai cúbic tot ell recobert de la fantàstica obra de Bonaiuto.
En la paret de l’absis, les pintures s’adapten a l’espai en U invertida que crea l’arc d’accés a l’absis. L’escena està completament repleta de figures i, és que hauríem de dir “les escenes”, ja que el pintor ha obtat per la narració dels fets no en escenes separades, com feia Giotto, sinó de manera continuada. La Passió es desenvolupa, doncs amb la següent correlació d’escenes: sortida de Jesús de Jerusalem, Pujada al Calvari, Crucifixió, Descens al Limb dels Pares, i l’última escena, la Ressurrecció es troba a la volta.
Paret dreta: Església militant i triomfant, i l’obra de l’ordre dominic
En aquesta ocasió, la lectura iconogràfica s’inicia per la volta, on trobem l’embarcació de Sant Pere, símbol de l’Església. Cada escena de la volta es troba emmarcada per unes senefes en les quals hi trobem representacions de profetes, els quals porten filacteris que anuncien el naixement i la vida de l’Església.
Bonaiuto ens segueix narrant les escenes de manera continuada i, en aquesta paret en trobem cinc, que veurem una a una, degut a la seva gran acumulació de detalls i retrats de personatges a identificar.
A la primera escena destaca la presència d’una construcció: la maqueta del Duomo florentí, en aquells moments en construcció, i d’una sèrie de personatges situats al seu davant dels quals ara en parlarem:
Les personalitats entronitzades representen l’Església militant. Al centre destaca la presència del Sant Pare (segons algunes fonts Benedicte XI), a l’esquerra del qual hi podem veure a l’emperador Carles IV amb l’espasa i l’esfera, el rei de França que podria ser Felip l’Hermós o Carles V el Savi, i un altre dignatari que no s’ha identificat. A la dreta del Papa hi ha el cardenal Niccolò Albertini di Prato, el dominic de Santa Maria Novella i un bisbe que podria ser Filippo dell’Antella (bisbe de Florència al 1366).
Fixem-nos ara en els personatges del registre inferior. Davant el cardenal hi ha un bisbe dominic que s’ha identificat amb Fra Angelo Acciaiuoli, que fou bisbe de Florència del 1342 al 1355, o amb Aldobrandino Cavalcanti, bisbe d’Orvieto i considerat el fundador de Santa Maria Novella. A la part esquerra hi ha un grup de personatges que representen els ordres religiosos, monàstics i mendicants, i els de cavalleria. A la part dreta, un grup de fidels entre els quals s’hi han identificat personatges de l’època: Cimabue (amb ropatges vermells); Giotto (de perfil i amb una caputxa verda), un cavaller anglès amb l’insígnia de l’Ordre de la Jarretera sota del genoll, l’arquitecte Lapo i el seu fill Arnolfo di Cambio (mort al 1302, fet que provocà l’endarreriment en la construcció del Duomo, que ell havia projectat i que no es finalitzà fins al 1418, quan es començà la construcció de la cúpula), Boccaccio que porta un llibre tancat sobre el pit; sobre aquest Petrarca vestit de canonge i, al seu costat, Dante que porta una capa verda i una caputxa blanca.
En el pla més proper a l’espectador hi ha un seguit de personatges agenollats, quatre peregrins i quatre dames, les quals s’ha dit que poden ser: Beatriu, la dona de Dante; Fiammetta, la dona de Boccaccio; Laura, la de Petrarca; i més enrera, la Beata Villana delle Botti, que porta un vel negre i blanc. Una altra interpretació és que les dones representen el símbol de les quatre condicions de la dona: donzella, nòvia, esposa i viuda que, podria ben ser. Inclus es poden unir totes dues interpretacions: les dones de tan il·lustres personatges que s’ha escollit representar-les en diferents edats de manera que cadascuna interpreta una de les condicions femenines.
La segona escena es troba a la part inferior dreta i es tracta de la predicació dels dominics. Sant Domènec (amb hàbit blanc i capa negra) deixa anar els gossos, Domini canes, gossos del senyor en símbol dels dominics, contra llops i guineus que representen als heretges, per salvar les ovelles de Crist. El segueix Sant Pere Màrtir, que disputa amb els herètics i, finalment Sant Tomas d’Aquino presenta als infidels el llibre obert de la Saviesa.
A la part superior d’aquests predicadors hi trobem la tercera escena, en la qual apareixen els vicis als quals s’abandonen els mals cristians, que també cal reconduïr. Es representen en tres figures assegudes i són l’Avarícia en actitut pensarosa i que vesteix un mantell verd; la Luxúria vestida de vermell i que porta un mico assegut als genolls; la Sobèrbia, representada per un home vestit de blanc i amb un falcó a la seva mà esquerra; i el Plaer de l’oïda, una dona ben engalanada que toca la viola.
La quarta escena està enllaçada amb aquesta anterior ja que a aquests vicis, se’ls ofereix el sagrament de la penitència o la confessió. L’encarregat d’oferir-ho és un sacerdot dominic assegut en un confessionari d’arquitectura gòtica, que beneeix i ofereix l’absolució a un pecador. Tots els que han estat perdonats i purificats es dirigeixen cap una porta la clau de la qual té Sant Pere i on dos àngels els donen la garlanda, entrant així al Paradís.
En la cinquena i última escena hi trobem un cor de beats que dirigeixen la mirada a la part superior on culmina l’escena i on es troba Jesucrist, assegut en un tro format per l’arc del Zodíac i envoltat per un nimbe. A les seves mans hi té dues claus, la del cel i la de la terra; es tracta de l’imatge del jutge suprem. Als seus dos costats apareixen cors d’àngels i la figura de Maria.
Paret esquerra: Triomf de la doctrina catòlica
Aquesta escena es personifica amb la figura de Sant Tomas d’Aquino.
A la part de la volta hi trobem la missió de l’Esperit Sant sobre els Apòstols i segueix, a la part inferior de la paret, amb l’ensenyament dels doctors de l’Església. Al vértex de la volta hi vola un colom blanc que representa l’Esperit Sant que descendeix al Sant Sopar, on es troben reunits els Apòstols i Maria. Sota d’ells, davant l’entrada d ela casa hi ha un grup de jueus que s’han unit per saber què està passant, segons algunes opinions. Altres, en canvi, afirmen que es tracta de la representació dels diferents pobles que van entrar en contacte amb l’Església.
A la part inferior, com ja hem dit anteriorment, hi trobem el triomf de la doctrina representat en la figura de Sant Tomas. Aquest es troba assegut en un tro-edicle i subjecta el llibre de la Saiesa obert. Als peus del Sant es troben tres personatges vençuts per la Saviesa: Nestori, que negava la doble naturalesa divina-humana de Jesucrist; Arri, que va negar la relació fill-pare; i Averroes, que negava l’immortalitat de l’ànima humana.
Envoltant al Sant apareixen les Virtuts; a la part superior les Teologals. Començant per la que es troba sobre el tro, la Caritat vestida de vermell, a l’esquerra la Fe de blanc i amb la creu i l’escut (símbol de la lluita espiritual); a la dreta de la Caritat, es troba l’Esperança, vestida de verd i amb una flor a la mà.
En una posició inferior apareixen les Virtuts Cardinals: a l’esquerra del tro, la Temprança, amb una planta de verdura i un peix (aliments de Quaresma), i la Prudència, amb un llibre tancat i un altre obert. A la dreta del tro hi ha la Justícia, amb l’espasa i la corona, i la Fortitud, amb una torre i una espasa.
Assegudes al nivell del tro i al costat del Sant hi trobem cinc figures a banda i banda, procedents de l’Antic i el Nou Testament. D’esquerra a dreta són: Job, David, Sant Pau, Marc, Mateu, Joan, Lluc, Moisès, Isaïes i Salomó.
Al registre inferior de l’escena apareixen catorze figures més assegudes també sota edicles idividuals. Es tracta de figures femenines, al·legories de les ciències. Sota les al·legories hi ha personatges històrics, vinculats a la ciència o art corresponent. Les inscripcions que hi havia que identificaven cada ciència-art i cada personatge, s’han perdut, per tant, es dificulta la seva identificació. Les set figures de l’esquerra simbolitzen l’activitat de l’intel·ligència humana, les ciències sagrades. I les set de la dreta són les arts liberals, aquelles que l’home adquireix amb la força de la seva intel·ligència i que es veien influenciades pels set planetes coneguts, segons la concepció medieval.
Paret d’entrada: Predicació fins al martiri, Sant Pere Màrtir
Aquesta era l’escena que va pintar Bonaiuto de la qual, malhauradament, se n’ha perdut bona part a conseqüència de la construcció de la tribuna de la part superior que dóna al claustre, quedant-nos alguns fragments d’escenes de la vida del Sant.
Sant Pere Màrtir va predicar a Florència els anys 1244 i 1245, instituí la Societat de la Fe i la primera Confraria de Cantors de Laudes de la Santíssima Verge Maria. Fou assassinat pels herètics al 1252 entre Como i Milà, en un bosc; i el papa Innocenci IV el va canonitzar al 1253.
Es veuen algunes escenes com la del Sant rebent l’hàbit de mans de Sant Domènec; la seva predicació; a la part inferior el Martiri i els miracles després de la seva mort.
Tot el programa iconogràfic culmina a la volta amb l’Ascensió de Jesús al Cel.
Hi ha, a més, uns frescs que es van realitzar al 1592, després de que la Capella fos cedida a la comunitat espanyola, i que són obra de Alessandro Allori i els seus ajudants. Apareixen sis sants espanyols i la batalla del rei Ramiro contra els musulmans, guanyada gràcies a l’intervenció de l’apòstol Sant Jaume. És possible que en aquest espai també hi hagués hagut, abans d’aquesta intervenció, frescos de Bonaiuto.
Nessun commento:
Posta un commento