GHIRLANDAIO, Una famiglia di pittori tra Firenze e Scandicci

http://prezi.com/aj3rhnbzfz0a/ghirlandaio-una-famiglia-di-pittori-del-rinascimento-tra-firenze-e-scandicci/

SANT JORDI

 

Dia de Sant Jordi, dia "del llibre i la rosa" ja que coincideix amb el dia Internacional del llibre, en què es commemora la mort de Cervantes i de Shakespeare. A Catalunya és, a més, el dia dels enamorats i les parelles es regalen roses, com aquella sorgida de la sang del drag quan el cavaller Sant Jordi el matà per salvar la princesa.

Giornata di Sant Jordi (San Giorgio), giorno "del libro e la rosa" perchè è il giorno Internazionale del libro che rende omaggio alla morte di Cervantes e Shakespeare. Nella Catalogna è anche il giorno degli innamorati e le coppie si regalano delle rose, come quella che nacque della sangue del drago quando il cavalliere Sant Jordi lo ammazzò per salvare la principessa. 

 

LA DIADA DE SANT JORDI

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist i els nens i nenes ploraven.
.................................
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.

Joan Maragall (1860-1911)

FIRENZE RENDE OMAGGIO A MICHELANGELO BUONARROTI

6 MARZO: RICORDO NASCITA MICHELANGELO (1475)

 

Sfilata omaggio

 

La chiesa di Santa Croce apre la porta principale!

 

 

 

Prima corona di fiori alla tomba del genio Michelangelo

 

 Seconda corona di fiori portata alla Casa Buonarroti.

Il percorso è finito nel Palazzo Vecchio dove i presenti sono stati invitati nel Salone dei Duecento ad ascoltare la conferenza dal titolo: "Valore simbolico e identitario che il David di Michelangelo ha storicamente per la città di Firenze"

 

A FIRENZE

Ciutat de les façanes grogues i les finestres verdes

Ciutat de l'art i la cultura del Renaixement

Ciutat de les dues rodes, les de les bicicletes i les de les motos

Ciutat de l'amor i la passió

Ciutat de turistes d'arreu del món

Ciutat de les esglésies i els palazzi

Ciutat del bon vi i la bona cuina

Ciutat dels ponts sobre l'Arno

Ciutat de la roba de pell i les sabates

Ciutat de la senzillesa i l'elegància

Ciutat de la bellesa sense límits!

A tu, Firenze, gràcies per fer-me sentir viva i despertar-me tantes emocions.

Gràcies per donar-me un lloc on vull pertànyer...no vull separar-me mai de tu, siusplau, deixa'm quedar-me! 

SULLA STORIA DELLA CATALOGNA

Nel 1710 la Catalogna, gelosa delle sue libertà che vedeva minacciate, abbracciò la causa dell'arciduca d'Austria nella guerra di successione. Quando la sua fazione fu sconfitta e il casato dei Borbone si impossessò del trono di Spagna, la Catalogna fu punita severamente. La guerra era stata lunga e crudele, ma le conseguenze furono anche peggiori. Gli eserciti borbonici saccheggiarono la regione; contavano sulla connivenza delle alte sfere e non se feccero scrupoli. Poi venne la repressione ufficiale: i catalani furono giustiziati a centinaia; le loro teste infilzate sulle picche, vennero esposte nei punti più frequentati del Principato, per dileggio e perché servissero da monito. Migliaia di prigioneri furono inviati ai lavori forzati in punti remoti della peninsola e persino in America; tutti morirono con i ceppi ai piedi, senza rivedere l'amata patria. Le donne giovani furono destinate a sollazzare le truppe, e questo provocò una penuria di ragazze da marito che perdura ancora oggi. Molti campi furono devastati e per rendere sterile la terra vi fu sparso il sale; gli alberi da frutto furono sradicati. (...) I monumenti e le statue che ornavano viali e piazze furono fatti a pezzi, polverizati. I muri dei palazzi e degli edifici pubblici vennero ricoperti di calce e su questo rivestimento furono dipinte figure oscene e incise frasi sconce o offensive. Le scuole furono transformate in stalle e viceversa; l'università di Barcellona, dove avevano studiato e insegnato figure illustri, fu chiusa. (...) Tutte queste misure furono portate a conoscenza del re. Forse, disse lui, ai catalani la lezione non è bastata. Filippo V, sposato con l'italiana Elisabetta Farnese, non era un sanguinario, ma conseglieri malintenzionati gli avevano detto peste e corna dei catalani, così come dei siciliani e dei napolitani, dei creoli d'oltremare, dei canari, dei filippini e degli indocinesi, tutti sudditi della Corona di Spagna. Per questo aveva fatto construire a Barcellona una imponente fortezza, dove aveva ospitato un esercito di occupazione pronto a soffocare qualsiasi tentativo di rivolta. La fortezza fu chiamata fin dall'inizio la "Ciutadella", la cittadella. (...) All'ombra dei bastioni i barcellonesi conducevano una vita da servi, piangendo di nostalgia e di rabbia. (...)
Qualche cifra che parla da sé: A metà del XIX secolo la superficie di Barcellona era di 427 ettari. Nella stessa epoca Parigi disponeva di 7.802 ettari; Berlino di 6.310 e Londra di 31.685. Persino una città apparentemente piccola come Firenze contava su un'area di 4.226 ettari, ovvero dieci volte più grande di quella di Barcellona. Anche la densità di abitanti per ettaro è rivelatrice: 291 a Parigi, 189 a Berlino, 128 a Londra, 700 a Barcellona. Perché non si abbattevano le mura? Perché il Governo non dava il permesso: con pretesti strategici difficili da sostenere continuava a soffocare la città, impediva che Barcellona crescesse in estensione e potere.

Eduardo Mendoza, "La città dei prodigi" (1986). Traduzione italiana dal 2009. Giunti Editore, Firenze

SEMPRE HI HAURÀ POESIA! Només cal buscar-la…

RIMA IV-Adolfo Gustavo Bécquer

 

 

No digáis que agotado su tesoro,
    De asuntos falta, enmudeció la lira:
Podrá no haber poetas; pero siempre
             Habrá poesía.

Mientras las ondas de la luz al beso
             Palpiten encendidas;
Mientras el sol las desgarradas nubes
             De fuego y oro vista;

Mientras el aire en su regazo lleve
             Perfumes y armonías,
Mientras haya en el mundo primavera,
             ¡Habrá poesía!

Mientras la ciencia a descubrir no alcance
             Las fuentes de la vida,
Y en el mar o en el cielo haya un abismo
             Que al cálculo resista;

Mientras la humanidad siempre avanzando
             No sepa a dónde camina;
Mientras haya un misterio para el hombre,
             ¡Habrá poesía!

Mientras sintamos que se alegra el alma
             Sin que los labios rían;
Mientras se llora sin que el llanto acuda
             A nublar la pupila;

Mientras el corazón y la cabeza
             Batallando prosigan;
Mientras haya esperanzas y recuerdos,
             ¡Habrá poesía!

Mientras haya unos ojos que reflejen
             Los ojos que los miran;
Mientras responda el labio suspirando
             Al labio que suspira;

Mientras sentirse puedan en un beso
             Dos almas confundidas;
Mientras exista una mujer hermosa,
             ¡Habrá poesía!

DIARI DE L'AVENTURA

13-12-2010

Tant al cap de setmana com avui ha fet un sol radiant, genial, a aprofitar-ho al màxim! Bé, del cap de setmana, l’únic a destacar ( a part de que ja tinc la càmera instal·lada i ens podem veure per l’Skype) és que dissabte al vespre em vaig “armar” de valor i vaig sortir. Si ganes de sortir en tinc moltes però sola fa pal, què voleu que us digui. Vaig fer una passejada i vaig entrar en un Pub de San Lorenzo. Vaig demanar una Coca-Cola (en la meva línia) i vaig seure en una taula. Em vaig dedicar a observar què feien els grupets de jovent... res que es diferenciï del que ja coneixem, els joves són joves a Barcelona i a la conxinxina...

Fins al moment que va entrar un grup de nois i van seure a la taula de davant meu, però els faltaven cadires i em van demanar si me’n podien agafar una... els vaig dir que ja les podien agafar totes. Em van mirar amb cara d’al·lucinats i em van preguntar: “Però... estas sola????”. Total, que em van acabar fer seure amb ells i em van plantar un xupito al davant. Els vaig dir que no, gràcies, que jo no bevia... però el que me’l va donar era tant, tant insistent, que li vaig acabar fent un glop perquè callés. Era licor de cafè i, tot i que només me’n vaig beure un quart, els vaig dir que ja se’l podien acabar perquè jo si em bevia allò, em moria. Van flipar molt davant la meva negativa a beure però, finalment, es van resignar i em van convidar a una altra Coca-Cola.

Vam estar allà una estona xerrant i després em van dir si volia anar amb ells a un altre bareto a Santa Croce. “No tinc res a fer, o sigui que ok”. Em diuen: “A Santa Croce hi ha molts espanyols, sempre es reuneixen allà”. “Sí, ja ho sé, per això he triat un bar a qualsevol altre barri, no sóc aquí per sentir més espanyols... però si hi vaig amb vosaltres és diferent perquè, com a mínim, puc parlar italià”.

Vam passar per davant de l’església de San Lorenzo i pregunten: “Aquesta església com es diu? Tu ho saps, Silvia?”

“Sí, San Lorenzo”

“Jaja! Va, ja sabem que som al barri de San Lorenzo però, com es diu l’església?” osti... per què sempre em toquen els tios més tontos???

“El barri es diu així perquè té l’església de San Lorenzo. Per la part del darrera s’entra a les Capelles Mèdici que, si no les heu vist, us ho recomano molt perquè són meravelloses, obra de Miquel Àngel. Després hi ha l’església en si i el claustre; entrant pel claustre també es pot visitar la Biblioteca Laurenziana, també obra de Miquel Àngel, esplèndida. La façana, com podeu veure, no està acabada. Miquel Àngel en va fer un projecte però mai es va arribar a portar a terme... en voleu saber alguna cosa més?”. En aquest moment em miraven tots amb la boca oberta.

“És IMPOSSIBLE que no trobis feina... ets guapa, simpàtica, molt llesta, parles idiomes, i ets molt guapa... això ja ho hem dit, no?”

“M’haureu d’acompanyar a buscar feina i fer-me de representants!”

Bé, vam arribar al “susodicho” bar i estava molt petat, vam entrar però no ens podíem ni moure i vam acabar sortint fora.

Al final vam anar a la plaça de Santa Croce i seient a les escales de l’església, on vam seguir xerrant fins que ja estaven cansats i amb l’alcohol molt pujadet, alguns i volien marxar. Ells tenien aparcat el cotxe a Santa Maria Novella i, com que em venia de camí, vaig anar amb ells fins allà. Vam arribar-hi, els vaig fer dos petons a cadascú i vam dir que ja ens trucaríem.

Com és habitual el camí a casa, de nit, se’m va fer el doble de llarg de lo normal...de Barcelona a Mataró em passava el mateix. Però estava satisfeta perquè havia sortit una mica i m’havia relacionat. Ho seguiré fent perquè sinó, quin sentit té ser aquí? Jo vull conèixer gent nova!

En fi, diumenge va ser el “dia Skype”: vaig parlar i veure a la Vero i a l’Anna (que és a Mèxic!), súperxuli! Així que quan vulgueu, ja sabeu!

I avui tornem-hi amb el curro, cap novetat. He caminat 6,5 hores, estic feta pols. L’únic que se m’ha acudit és ampliar horitzons: he enviat currículums fora de Firenze: a Prato, Empoli, Scandicci i fins i tot Pisa. Renunciant a la meva il·lusió de no haver de sortir de la ciutat per treballar... però què hi farem! Millor això que res, s’ha de provar! A veure què tal, ja us explicaré.

16-12-2010

La setmana resulta poc emocionant... dilluns (o dimarts, ja no controlo massa el dia que és) vaig anar “passejant” fins a San Miniato al Monte, una bona patejada però va valer taaaaant la pena! No puc explicar-ho... mireu les fotos del Facebook, és genial, hi tornaré, segur. Crec que s’ha convertit en el meu lloc preferit de la ciutat (lloc eh? No monument...). Tot i que feia mooolta rasca, i allà més perquè era dalt la muntanya, seguiex fent sol i això, per mi, és suficient motivació per sortir al carrer i veure coses, ni que sigui per fora, ja que entrar, no puc entrar enlloc.

També hem fet una mica més de “contacte” amb els compis de pis. Tot i que seguim cadascú a la seva bola, el fred ens ha fet fer pinya i fer-nos tès calents i algun còctel de Vodka (això ells, of course, jo seguia amb el tè...). Però això ha fet que parlem una mica més.

19-12-2010

El cap de setmana... com ho diria? Ha estat de “rajades”, en general.

A veure, comencem per divendres, el dia de la nevada. Al matí anava a sortir, com sempre faig, però per alguna raó no vaig fer-ho (“rajada” 1), tenia massa fred i vaig pensar: “Ja sortiré més tard...”. Em vaig posar a l’ordinador a mirar feines per internet i, al cap d’una estona, el meu compi de pis treu el cap a la meva habitació i em pregunta: “Tu has apartat les cortines?” i jo: “Què? Jo no, per què?”, “Tia, està nevant!!!”, “Què????”. Així va anar la cosa i, òbviament no vaig sortir de casa en tot el dia, el fred estava justificat.

Al migda em truca un noi espanyol que he conegut a través d’una amiga que me’n va passar el contacte. Ella es va apiadar de mi perquè havia sortit sola el dissabte nit i es va recordar d’aquest noi que és aquí estudiant. Doncs el noi, molt simpàtic, em va dir que al vespre havien quedat amb els amics per prendre algo pel centre, si hi volia anar. Ok, perfecte, ja estava farta d’estar a casa.

Al vespre, quan em va tornar a trucar, vaig sortir cap al centre... quan vaig obrir la porta del carrer vaig pensar: “merda...no havia caigut en les conseqüències de la neu...”  no tinc ni idea de com es compta la densitat de la neu, allò que diuen  “x metres de neu a la via...”, però n’hi havia mooolta.

Mentre caminava (o ho intentava), agafo el mòvil i el truco:

“Escolta, ja he sortit de casa però tardaré bastant...”

“Per què?”

“Mira: primer perquè estic molt lluny del bar on m’has dit que sou; segon perquè caminar sobre la neu no seria per res la meva especialitat, cosa que em porta a, tercer, vaig a pas de iaia amb taca-taca perquè sóc més aviat torpe i no em vull trencar una cama...”

“JAJAJA! Bueno, tranquil·la, segur que no estas taaaant lluny (després es va adonar del seu error de càlcul i em va perdonar que tardés tant) però t’aviso que nosaltres estem cansats i no sé quanta estona hi serem... em sabria greu si arrives i al cap de poc volem marxar...”

“És igual, ara ja sóc al carrer i necessitava sortir de casa. Vosaltres marxeu quan vulgueu que, si em quedo sola, no em passa res...”

Vaig tardar una eternitat, és horrorós caminar sobre tantíssima neu! I, encara gràcies a les botes de segona mà que em van regalar (gràcies, gràcies!) han resultat ser força eficients, tot i que no són d’aigua ni res i rellisquen com qualsevol sabata normal, és el més hermètic que tinc i quasi no m’hi ha entrat aigua. Avui, el tercer dia de caminar per la neu, sí que me n’ha entrat, però poca cosa, es podia suportar...

Total, arribo al bar i, efectivament, els pobres tenien cara de cansats, menys dos que “anaven puestos” i ens van abandonar per anar a la disco (havia d’haver marxat amb ells per poder ballar...però anaven massa beguts pel meu gust). Tots eren molt agradables, eren un grup de nois (i noia) espanyols que estan estudiant diferents coses aquí amb beca... quina enveja que em fan! Vam estar xerrant una estona, molt bé. Em van dir que avui no donàven per més però que dissabte fèien un sopar a casa d’un d’ells per despedir-se per les festes (el diumenge marxaven tots cap a Spagna...ui, que ho escric en italià... és igual) i que llavors sí que sortirien, que estava convidada, genial.

Vaig fer mig camí de tornada amb un dels nois (mallorquí, penso que era), que vivia a Santa Trinità i després cap a casa.

Vaig arribar cap a les 3h i no podia dormir, la Coca-Cola m’havia afectat massa. Em vaig posar la tele i no sé a quina hora em vaig adormir però em vaig despertar a les 9.30h. Merda! La prova! Sense moure’m del llit vaig fer 5 minuts de reflexió bé, en realitat, un resum del que m’havia estat rallant la tarda anterior. No vaig anar-hi (“rajada” 2). No hi arribava per temps i queda fatal arribar tard el dia de la prova (calculo que hauria fet una hora tard, que no és poc), tot i que també queda fatal no presentar-se....

Però el més important, i no em mateu, és que jo sóc incapaç de fer aquest curro. Ja sé que sóc aquí per currar de qualsevol cosa però tenia dues excepcions, a les quals n’hi afegeixo una tercera:

1. Prostituta, showgirl o qualsevol cosa per aquest camí.
2. Neteja. No per cap prejudici sinó per incapacitat física.
3. Comercial

Si una cosa tinc clara és que no serveixo per vendre motos... no puc. Les noies del Caixaforum m’entendran perquè ja estàvem fins al monyo que ens féssin fer “difusió”, que ja era en cert sentit “vendre la moto”, imagineu-vos currar només d’això... quin horror!

Si, a més, a això li afegim la problemàtica de l’idioma, flipa... com ho faig??? Mira, passo... i, al carrer, amb aquest fred! Impossible!!!

A mitja tarda em va tornar a trucar l’espanyol i em va preguntar si volia anar a sopar a preferia esperar a que baixéssin al centre a prendre algo. Com que viuen absolutament a l’altre extrem del mapa de Firenze i, per mi, ja és un esport de risc arribar al centre, li vaig dir que preferia esperar a més tard i trobar-los directament al centre. Em va dir que havíen quedat al cap d’una hora (eren les 19h) per sopar i que, per tant, no creia que sortíssin massa tard, que ja em trucaria quan siguéssin pel centre. “Ok, sopeu a hora europea eh?” li vaig dir, “Sí!!! A que és estrany? A més perquè l’amfitrió és andalús... què fa un andalús sopant a les 20h??? Totalment integrat...”

Jo estava passejant pel centre però ja tornant a casa i, en passar per l’estació de Santa Maria Novella vaig veure un cartell que anunciava una expo als Uffizi.... GRATIS!!! D’autorretrats de dones artistes que, justament, s’havia inaugurat el divendres.

“Oh! Una expo gratis, què guai, hi puc anar!”

Vaig arribar a casa cap a les 21h, tenia els peus CON-GE-LATS i em moria de fred. Al pis no hi havia ningú i feia fred, vaig engegar la calefacció només creuar la porta. Vaig sopar amb mooolta calma, llegir, mirar internet, escoltar música... anava passant l’estona, la casa s’anava escalfant, jo començava a entrar en calor i a estar a gust... en fi, que em va donar un “baixón” impressionant i, passades les dotze, com que ningú no em trucava, vaig apagar el mòvil i a dormir. És que ja feia mitja hora que badallava, estava petada de tant passejar per la neu, cansa molt això, eh! (“rajada” 3: i doble perquè ells també es van rajar de trucar-me).

Aquesta tarda he anat a l’expo que, realment existia. És que jo tenia dubtes perquè a la web dels Uffizi no la mencionen...com és possible! Està xula, la veritat, hi tornaré en les hores mortes a veure-la amb més calma perquè quan vaig amb algú que no sigui d’Història de l’Art a veure una expo m’estresso inconscientment i en faig més via. L’obra més mundialment coneguda que hi havia era l’autorretrat de la Vigée Le Brun.

LA VITA È SOGNO... OPPURE IL SOGNO È VITA?

LA VIDA ES SUEÑO

Es verdad, pues: reprimamos
esta fiera condición,
esta furia, esta ambición,
por si alguna vez soñamos.
Y sí haremos, pues estamos
en mundo tan singular,
que el vivir sólo es soñar;
y la experiencia me enseña,
que el hombre que vive, sueña
lo que es, hasta despertar.

Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe
y en cenizas le convierte
la muerte (¡desdicha fuerte!):
¡que hay quien intente reinar
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte!

Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.

Yo sueño que estoy aquí,
destas prisiones cargado;
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Pedro Calderón de la Barca (1600-1681)

CAPPELLA DEGLI SPAGNOLI al Claustro Verde de Santa Maria Novella

Es tracta de la Sala Capitular del convent la qual va rebre aquest nom quan fou cedida a Leonor de Toledo, al 1566, esposa de Cosimo I, com a espai de culte per la comunitat espanyola de Florència.

L’edifici fou obra de l’arquitecte Fra Iacopo Talenti (1343-1355) i dut a terme gràcies al mecenes Buonamico de Guidalotti, el cos del qual descansa davant l’altar en una llosa sepulcral.

L’estructura és de planta quadrangular amb un petit absis i altar dedicat a la Santíssima Eucaristia. Està cobert per una gran volta de creueria que es recolza sobre pilars baixos a les quatre cantonades.

 

Quan entra en aquesta capella o Sala Capitular, el visitant es veu impactat per la seva profusa i bellíssima decoració pictòrica, ja que parets i volta estan coberts de pintures al fresc.

Guidalotti, a la seva mort, deixà una suma econòmica perquè es portés a terme aquesta decoració, la qual fou realitzada per Andrea di Bonaiuto al 1365, quasi amb total seguretat amb la col·laboració de Fra Zanobi de Guasconi, successor de Guidalotti, en el programa iconogràfic, ja que Guasconi era un gran teòleg.

El programa iconogràfic segueix aquest plantejament: Jesucrist, Redemptor de l’Humanitat, concedeix la seva gràcia i la seva doctrina a través de l’Església, dins de la qual i per la qual l’ordre dominicana desenvolupa la seva activitat.

Paret de l’absis: Passió i Ressurrecció de Jesucrist

L’accés a la capella es fa des del claustre anomenat claustro verde. Creuant el seu arc d’accés ens trobem davant per davant de l’absis i, a esquerra i dreta, les altres dues parets també completament decorades. La paret que deixem a la nostra esquena, la d’entrada també està plena de pintures murals en els espais entre la porta d’accés i les finestres. Si aixequem la vista cap a la volta, la vista és absolutament preciosa, ens trobem en un espai cúbic tot ell recobert de la fantàstica obra de Bonaiuto.

En la paret de l’absis, les pintures s’adapten a l’espai en U invertida que crea l’arc d’accés a l’absis. L’escena està completament repleta de figures i, és que hauríem de dir “les escenes”, ja que el pintor ha obtat per la narració dels fets no en escenes separades, com feia Giotto, sinó de manera continuada. La Passió es desenvolupa, doncs amb la següent correlació d’escenes: sortida de Jesús de Jerusalem, Pujada al Calvari, Crucifixió, Descens al Limb dels Pares, i l’última escena, la Ressurrecció es troba a la volta.

 

Paret dreta: Església militant i triomfant, i l’obra de l’ordre dominic

En aquesta ocasió, la lectura iconogràfica s’inicia per la volta, on trobem l’embarcació de Sant Pere, símbol de l’Església. Cada escena de la volta es troba emmarcada per unes senefes en les quals hi trobem representacions de profetes, els quals porten filacteris que anuncien el naixement i la vida de l’Església. 

Bonaiuto ens segueix narrant les escenes de manera continuada i, en aquesta paret en trobem cinc, que veurem una a una, degut a la seva gran acumulació de detalls i retrats de personatges a identificar.

A la primera escena destaca la presència d’una construcció: la maqueta del Duomo florentí, en aquells moments en construcció, i d’una sèrie de personatges situats al seu davant dels quals ara en parlarem:

Les personalitats entronitzades representen l’Església militant. Al centre destaca la presència del Sant Pare (segons algunes fonts Benedicte XI), a l’esquerra del qual hi podem veure a l’emperador Carles IV amb l’espasa i l’esfera, el rei de França que podria ser Felip l’Hermós o Carles V el Savi, i un altre dignatari que no s’ha identificat. A la dreta del Papa hi ha el cardenal Niccolò Albertini di Prato, el dominic de Santa Maria Novella i un bisbe que podria ser Filippo dell’Antella (bisbe de Florència al 1366).

Fixem-nos ara en els personatges del registre inferior. Davant el cardenal hi ha un bisbe dominic que s’ha identificat amb Fra Angelo Acciaiuoli, que fou bisbe de Florència del 1342 al 1355, o amb Aldobrandino Cavalcanti, bisbe d’Orvieto i considerat el fundador de Santa Maria Novella. A la part esquerra hi ha un grup de personatges que representen els ordres religiosos, monàstics  i mendicants, i els de cavalleria. A la part dreta, un grup de fidels entre els quals s’hi han identificat personatges de l’època: Cimabue (amb ropatges vermells); Giotto (de perfil i amb una caputxa verda), un cavaller anglès amb l’insígnia de l’Ordre de la Jarretera sota del genoll, l’arquitecte Lapo i el seu fill Arnolfo di Cambio (mort al 1302, fet que provocà l’endarreriment en la construcció del Duomo, que ell havia projectat i que no es finalitzà fins al 1418, quan es començà la construcció de la cúpula), Boccaccio que porta un llibre tancat sobre el pit; sobre aquest Petrarca vestit de canonge i, al seu costat, Dante que porta una capa verda i una caputxa blanca.

En el pla més proper a l’espectador hi ha un seguit de personatges agenollats, quatre peregrins i quatre dames, les quals s’ha dit que poden ser: Beatriu, la dona de Dante; Fiammetta, la dona de Boccaccio; Laura, la de Petrarca; i més enrera, la Beata Villana delle Botti, que porta un vel negre i blanc. Una altra interpretació és que les dones representen el símbol de les quatre condicions de la dona: donzella, nòvia, esposa i viuda que, podria ben ser. Inclus es poden unir totes dues interpretacions: les dones de tan il·lustres personatges que s’ha escollit representar-les en diferents edats de manera que cadascuna interpreta una de les condicions femenines.

La segona escena es troba a la part inferior dreta i es tracta de la predicació dels dominics. Sant Domènec (amb hàbit blanc i capa negra) deixa anar els gossos, Domini canes, gossos del senyor en símbol dels dominics, contra llops i guineus que representen als heretges, per salvar les ovelles de Crist. El segueix Sant Pere Màrtir, que disputa amb els herètics i, finalment Sant Tomas d’Aquino presenta als infidels el llibre obert de la Saviesa.

A la part superior d’aquests predicadors hi trobem la tercera escena, en la qual apareixen els vicis als quals s’abandonen els mals cristians, que també cal reconduïr. Es representen en tres figures assegudes i són l’Avarícia en actitut pensarosa i que vesteix un mantell verd; la Luxúria vestida de vermell i que porta un mico assegut als genolls; la Sobèrbia, representada per un home vestit de blanc i amb un falcó a la seva mà esquerra; i el Plaer de l’oïda, una dona ben engalanada que toca la viola.

 

La quarta escena està enllaçada amb aquesta anterior ja que a aquests vicis, se’ls ofereix el sagrament de la penitència o la confessió. L’encarregat d’oferir-ho és un sacerdot dominic assegut en un confessionari d’arquitectura gòtica, que beneeix i ofereix l’absolució a un pecador. Tots els que han estat perdonats i purificats es dirigeixen cap una porta la clau de la qual té Sant Pere i on dos àngels els donen la garlanda, entrant així al Paradís.

 

 

En la cinquena i última escena hi trobem un cor de beats que dirigeixen la mirada a la part superior on culmina l’escena i on es troba Jesucrist, assegut en un tro format per l’arc del Zodíac i envoltat per un nimbe. A les seves mans hi té dues claus, la del cel i la de la terra; es tracta de l’imatge del jutge suprem. Als seus dos costats apareixen cors d’àngels i la figura de Maria.

 

Paret esquerra: Triomf de la doctrina catòlica

Aquesta escena es personifica amb la figura de Sant Tomas d’Aquino.

A la part de la volta hi trobem la missió de l’Esperit Sant sobre els Apòstols i segueix, a la part inferior de la paret, amb l’ensenyament dels doctors de l’Església. Al vértex de la volta hi vola un colom blanc que representa l’Esperit Sant que descendeix al Sant Sopar, on es troben reunits els Apòstols i Maria. Sota d’ells, davant l’entrada d ela casa hi ha un grup de jueus que s’han unit per saber què està passant, segons algunes opinions. Altres, en canvi, afirmen que es tracta de la representació dels diferents pobles que van entrar en contacte amb l’Església.

 

A la part inferior, com ja hem dit anteriorment, hi trobem el triomf de la doctrina representat en la figura de Sant Tomas. Aquest es troba assegut en un tro-edicle i subjecta el llibre de la Saiesa obert. Als peus del Sant es troben tres personatges vençuts per la Saviesa: Nestori, que negava la doble naturalesa divina-humana de Jesucrist; Arri, que va negar la relació fill-pare; i Averroes, que negava l’immortalitat de l’ànima humana.

Envoltant al Sant apareixen les Virtuts; a la part superior les Teologals. Començant per la que es troba sobre el tro, la Caritat vestida de vermell, a l’esquerra la Fe de blanc i amb la creu i l’escut (símbol de la lluita espiritual); a la dreta de la Caritat, es troba l’Esperança, vestida de verd i amb una flor a la mà.

En una posició inferior apareixen les Virtuts Cardinals: a l’esquerra del tro, la Temprança, amb una planta de verdura i un peix (aliments de Quaresma), i la Prudència, amb un llibre tancat i un altre obert. A la dreta del tro hi ha la Justícia, amb l’espasa i la corona, i la Fortitud, amb una torre i una espasa.

Assegudes al nivell del tro i al costat del Sant hi trobem cinc figures a banda i banda, procedents de l’Antic i el Nou Testament. D’esquerra a dreta són: Job, David, Sant Pau, Marc, Mateu, Joan, Lluc, Moisès, Isaïes i Salomó.

Al registre inferior de l’escena apareixen catorze figures més assegudes també sota edicles idividuals. Es tracta de figures femenines, al·legories de les ciències. Sota les al·legories hi ha personatges històrics, vinculats a la ciència o art corresponent. Les inscripcions que hi havia que identificaven cada ciència-art i cada personatge, s’han perdut, per tant, es dificulta la seva identificació. Les set figures de l’esquerra simbolitzen l’activitat de l’intel·ligència humana, les ciències sagrades. I les set de la dreta són les arts liberals, aquelles que l’home adquireix amb la força de la seva intel·ligència i que es veien influenciades pels set planetes coneguts, segons la concepció medieval.

 

Paret d’entrada: Predicació fins al martiri, Sant Pere Màrtir

Aquesta era l’escena que va pintar Bonaiuto de la qual, malhauradament, se n’ha perdut bona part a conseqüència de la construcció de la tribuna de la part superior que dóna al claustre, quedant-nos alguns fragments d’escenes de la vida del Sant.

Sant Pere Màrtir va predicar a Florència els anys 1244 i 1245, instituí la Societat de la Fe i la primera Confraria de Cantors de Laudes de la Santíssima Verge Maria. Fou assassinat pels herètics al 1252 entre Como i Milà, en un bosc; i el papa Innocenci IV el va canonitzar al 1253.

Es veuen algunes escenes com la del Sant rebent l’hàbit de mans de Sant Domènec; la seva predicació; a la part inferior el Martiri i els miracles després de la seva mort.

Tot el programa iconogràfic culmina a la volta amb l’Ascensió de Jesús al Cel.

Hi ha, a més, uns frescs que es van realitzar al 1592, després de que la Capella fos cedida a la comunitat espanyola, i que són obra de Alessandro Allori i els seus ajudants. Apareixen sis sants espanyols i la batalla del rei Ramiro contra els musulmans, guanyada gràcies a l’intervenció de l’apòstol Sant Jaume. És possible que en aquest espai també hi hagués hagut, abans d’aquesta intervenció, frescos de Bonaiuto.

I MEDICI E LA CULTURA

Albero genealogico dei Medici

Cosimo Il Vecchio (1389-1464)

Cosa fecero i Medici per la cultura e l'arte? Cominciamo con Cosimo il Vecchio, figlio di Giovanni de Medici, fratello di Lorenzo Il Vecchio e nonno di Lorenzo il Magnifico. Lo vediamo in questo ritratto di Pontormo del 1518:

"C'è chi ha dipinto Cosimo come un uomo poco colto, ma le sue frequentazioni e il sostegno che offre agli artisti sembrano smentire nettamente quest'idea. Con lui Firenze conosce una stagione irripetibile: non si è ancora chiuso un cantiere che già se ne apre un altro. Tutti i grandi pittori e architetti dell'epoca sono impegnati senza risparmio. Michelozzo non ha ancora ultimato il palazzo de via Larga che già va ridisegnando il piccolo monastero di San Marco, dove Cosimo si è riservato due celle per abbandonarsi alla riflessione nei momenti di particolare impegno politico. Lavorano per lui Luca della Robbia, fra' Giovanni Angelico, Andrea del Castagno, Paolo Uccello e Domenico Veneziano.

Grande è il suo interesse per lo sviluppo culturale e artistico della città, tanto che nel 1444 fonda la prima biblioteca pubblica d'Europa, in anticipo di circa trent'anni sulla Vaticana. La biblioteca medicea viene dapprima sistemata nel palazzo di via Larga, per essere trasferita in seguito nell'edificio appositamente disegnato e realizzato da Michelangelo accosto alla basilica di San Lorenzo. Il fondo librario, da sempre ricchissimo, comprende ancor oggi la coppia originale delle Pandette di Giustiniano e manoscritti di opere di Cicerone, Tacito, Virgilio, Plinio, Dante, Petrarca; tutta la cultura fiorentina del Due e Trecento vi è rappresentata. La biblioteca, tra l'altro, conoscerà una vicenda paradossale. Dopo averla instituita profondendovi denaro ed energie, i Medici se la vedranno confiscare all'epoca del loro secondo esilio (1494) e per riottenerla dovranno ricomprarla: a farlo sarà Giovanni, il figlio di Lorenzo il Magnifico divenuto nel frattempo pontefice con il nome di Leone X. Per non correre rischi il papa porterà l'intera biblioteca a Roma e soltanto alla sua morte un altro papa Medici, Clemente VII, la restituirà a Firenze, dove nel frattempo è sorto l'edificio destinato a ospitarla.

Per primo a Firenze, Cosimo crea una sorta di vita di corte i cui protagonisti sono in primo luogo uomini di cultura e artisti come Donatello, il Brunelleschi, Agnolo Poliziano, Vespasiano da Bisticci, Pico della Mirandola".
Franco Cesati, I Medici, Storia di una dinastia europea

MOSTRA UFFIZI: autoritratti femminili dal '600 a oggi

 Ultimi giorni per godere di questa mostra gratuita negli Uffizi, fino al 30 gennaio!  Rendiamo omaggio alle donne artiste della storia dell'arte!

"I mai visti"

Per què "La gran aventura de Silvia"?

Aquí teniu la resposta:

http://www.abandomoviez.net/indie/pelicula.php?film=8152

Chi non si innamora qui? Impossibile!